Us convido a llegir.

Escriure sobre el programa d'ahir de TV3 amb l'Albert Om i l'Eduard Punset, haig de començar per entendre la persona que els dimarts ens acompanya a REDES.
Científic, escriptor o polític ?
La forma de veure com aquest mite televisiu de 73 anys, captiva l'atenció de qui el rodeja.
Vora la Bisbal d'Empordà hi ha un racó anomenat la Fonteta on resideix el que el Sr. Punset anomena llar. Tothom té paraules d'admiració per una persona que té la casa vora la ciutat del pop català. (Mazoni, San Josex .. ).
L'Eduard ja és gran, comença a tenir uns ulls cansats que ja no reflexa el jove polític que ajudava al partit comunista a sortir de la transició. Ara recorda petites guerres dialèctiques que el defineixen tal com és.
Sabia d'on venia, on aniria però no on era.
Diuen que un científic ho és tota la vida, des-de que neix fins a la mort. El convidat sap com parlar amb la tranquil·litat necessària, per explicar que el cos humà està format per milers d'àtoms i la mort tant sols és una forma de transformació. Una fusió entre la matèria i la ment.
L'Eduard té problemes de salut, la seva rutina de cada matí és inflar-se a pastilles per seguir existint, esmorzar sense temps però sense presses i poder observar com la naturalesa el fa més vell i més savi.
També comentar la diversitat lingüística que interpreta cada minut i cada segon que passa en paraules inventades, o extretes d'un conte de fades.
Una de les coses més intrigants que crec que vaig poder tenir en compte; és la família.
No puc pas criticar després de saber els més de 50 anys de casat i descobrir, que cada una de les tres filles té vocació d'artista.
Segurament no podem dir que és un avi o un pare exemplar però sempre podrem dir que ell sempre dóna el que desitja tothom: seguretat i amor.

Ara després de comentar un programa que està fent furor a les cases catalanes voldria acabar amb una idea.

Veure que ja no penses amb mi, que ja no creus amb la gent,
i somies en blanc al ritme d'un cor aturat.

Veure que ja ets massa lluny de mi, has desaparescut
i ja no recordo el moment en que vas dir l'última paraula.

Veure que no saps dir que no, els dies passen poc a poc
i tinc mil raons per dir-te adéu.

Nascuts per la derrota