Miro enrere i després de quatre temporades, dos samarretes i tretze persones, el somni d'una nit d'estiu s'ha acabat. No vull parlar el perquè de com aquest equip ens hem anat a fer punyetes.
Si faig aquest escrit és per donar les gràcies a la gent que ha posat els collons sobre la taula, en un petit somni que vam tenir una nit que vam acabar al Decathlon.
Hem tingut molts partits, moltes lesions, molts gols en contra i algun a favor. No érem el millor equip, les derrotes formaven part de nosaltres.
Fa temps és parlava d'un esperit sespernilenc, que poc a poc s'ha anat fonent i s'ha acabat fent una crosta impossible de penetrar.
Jo fa uns dies que m'omple una tristesa de no poder jugar els dimecres, sabent que el que em feia il·lusió era poder quedar una estona i fer el burro com si fos un professional.
Els anys passen i potser més endavant hi haurà una porta oberta, però la notícia de no poder jugar aquest any rebuda a 170 pulsacions m'ha fet una ferida difícil de tancar.
Els anys tot ho curen, però serà complicat tornar a confiar i poder tornar a jugar.
Ara prefereixo recordar aquella nit d'estiu.
Adéu SeS PeRNiLeS
